Llegué cansada a casa, el día había sido largo.

Al entrar me encontré a Bruno sentado delante del televisor, como de costumbre:

- Have you done all your homework Bruno? - Odiaba tener que repetir la misma frase cada vez que llegaba a casa-

- Yes, mum

- So now, go and tidy your room!

- But mum, I’m meeting Gabriel at the plaça de la Independència!

- No, not today! We haven’t had dinner yet! Go and tidy your room.

Me puse a hacer la cena

(Bruno descubre un diario en el baúl de los disfraces, se pregunta de quién debe ser, que contiene y como ha aparecido en su habitación)

-  I had finished, my room is clean.

- Ok, but why did you take so long?

-Mmm… That is what I wanted to talk you about.

- ‘Bout what?

- Who is Tina? Why did she live here?

- Mmm… I don’t know how to explain it to you...-dije en un tono preocupado - This women was your great-grandmother, the grandmother of your dad, she had a difficult life..

 

 

17 de Juliol de 1936
 

Un dia més t’escric, avui pot ser l’últim que t’obro. Avui comença la guerra.

Aquest matí, m’he despertat com cada dia, a les 7, per anar a comprar el pa. Però no ho he fet.

Després de pocs minuts de despertar-me, he sentit com si hi haguès algú jugant a pilota a la paret de casa meva. No li he donat importància, però els minuts anaven passant, i les pilotades a la paret eren cada cop més fortes. Cada cop n’hi havia més.

He posat la radio, els locutors semblaven esverats.

Estava escoltant, atenta, i he sentit:

- Els règims de Franco, acaben de llançar una bomba al casc antic de Girona, ha provocat una vintena de morts.

Des de la finestra, veig la catedral i l’Onyar,  envoltats pel call jueu. Em desespera pensar que pot ser l’última vegada que ho veig.

No puc sortir al carrer, és massa perillós. Veig el foc que surt de les cases, cases que identifico, perquè hi he estat.

Ha sigut un dia llarg… llegint, cosint i escoltant la ràdio, fins que arriba la nit, ara, quan t’escric això entre llàgrimes d’angoixa, se’m ha fet difícil recordar tot el dia que he passat, que està tant a prop, però alhora tant lluny. Cada segon és un minut, cada minut una hora… el temps no passa.

Fins aquí el dia d’avui, demà et tornaré a escriure… o potser no.

 

18 de Juliol de 1936

 

He dormit poc i malament, els bombardeigs no han parat i la meva inquietud encara segueix a flor de pell. Estic asseguda a la taula del menjador escrivint aquest diari. Encara no he esmorzat, de fet, no tinc res per esmorzar, això vol dir que hauré d’anar al forn de la Plaça de la Independència a comprar. Ara sortiré, però et portaré sobre meu, per anar-te explicant el que em passa.

Agafo les claus i el cistell i surto de casa, no sé si tornaré, però ja no tinc res a perdre.

Ara et deixo d’escriure, no sé si per sempre o només fins quan torni.

 

- And what happened then mum? Why didn’t she write anymore?

- We don’t really know it, we only know that this diary was found floating over the river Onyar. ‘Bout Tina we didn’t know anything else.